Coautor de La Contra de La Vanguardia, Víctor Amela ha publicat més de 1.800 entrevistes. Conserva només, per pura nostàlgia, unes 300 converses originals, conscient que les cintes es desmagnetitzaran i la informació es perdrà “com llàgrimes en la pluja”, explica rememorant Blade Runner. Incapaç d’acabar Dret, va canviar les classes sobre lleis per llegir a Borges sota una figuera de la Diagonal. Va triar fer pràctiques a La Vanguardia perquè la redacció estava a prop de casa seva. Bigas Luna va fer una aquarel·la amb les notes d’una de les seves entrevistes. Els seus pares li deien que no llegís tant o es quedaria cec. Es divertia donant classe a la universitat però ho va deixar perquè no era bo avaluant. Això i molt més és Víctor Amela, l’home del cabell llarg i els mitjons de ratlles, tal i com ell s’autoanomena.
Què contestaves quan de petit et preguntaven què volies ser de gran?
Tenia un tiet que em preguntava si seria un hippy pelut dels que sortien a la tele. Era l’època del maig del 68 i dels Beatles. Jo tenia 8 anys i el món dels adults no m’interessava. Responia que jo seria normal.
Un ídol d’infantesa?
M’agradaven les històries de Tintín. El meu somni era viure una vida d’aventures i viatges com la seva.
Per això fas periodisme?
Un dels motius va ser Tintín i el món dels somnis. L’altre, perquè s’hi van inscriure uns amics meus dels què no em volia separar. I per últim, la literatura. Volia arribar a escriure algun dia.
I vas escriure però fent crítica.
La tele és una finestra al món i gràcies a aquesta excusa vaig poder escriure sobre el que em donava la gana.
Què ha de tenir un personatge per sortir a La Contra?
Que m’agradi a mi. És una resposta poc rigorosa però és la veritat. He descobert que l’entrevista queda bé quan segueixo els meus interessos personals.
No penses en el lector?
Quan penses què agrada als altres, t’equivoques. Publicant he descobert que tinc interessos compartits amb la gent i si segueixo el meu criteri ho passa bé molta gent.
Un personatge especial?
Pepín Bello. Va conviure amb Luis Buñuel, Salvador Dalí i Federico García Lorca en una residència d’estudiants. Tenia 99 anys em donava negatives. Pensava que moriria abans que el pogués entrevistar.
No va ser així…
No, vaig passar una tarda amb ell i em va dir unes coses meravelloses. Moments com aquest justifiquen anys de feina. És una satisfacció personal. Va morir al cap d’un any i mig…Vaig arribar a temps.
Les bones preguntes es preparen o sorgeixen?
Es preparen. Recomano fer servir els carrils convencionals, anar a l’hemeroteca i documentar-te.
Quina és la clau d’una bona entrevista?
Fer preguntes que no s’hagin fet i preguntar des de la teva curiositat personal. Si tens davant una persona interessant, pregunta-li allò que et pot fer servei. I si el que et diu pot ser interessant pels altres, publica-ho.
Quantes hores al dia mires la tele?
Amb 2 o 3 hores en tinc prou per fer la crítica i les col·laboracions setmanals.
Segur? A l’Arucitys parlen de programes que no has vist.
Per ser crític de televisió no cal veure-ho tot però has de ser honest. L’espectador agraeix més aquesta sinceritat que no fer veure que has vist un programa que no has vist.
Què mires per divertiment?
M’interessa pràcticament tot però no tinc temperament de fan. Tinc tirada per saber què ha fet Jordi Évole a Salvados però no sóc gregari, no sóc d’aquells que s’enganxa a un programa com si es tractés d’una religió.
Quin programa no deixaves veure als teus fills?
Cap, no sóc de prohibir. Acotava el temps de consum perquè mentre miraven la tele s’estaven perdent poder conèixer altres coses. Respecte als continguts m’era indiferent. És ridícul dir-li a un nen què pot o no pot veure perquè ho acabarà veient.
El càtar imperfecte, la teva primera novel·la històrica. Interès o casualitat?
El tema dels càtars m’apassiona des que tenia 20 anys. M’interessa el passat, és el mestre del futur i és qui ens ensenya el que ens passa i ens passarà.
El llibre està basat en fets reals. Més que una novel·la és una revelació?
Sí, hi ha hagut una feina periodística darrera, temps de recollir informació històrica rigorosament documentada.
Es manté entre els llibres més venuts a Catalunya. Per bo o per mediàtic?
A Catalunya hi va haver càtars, és un tema que aquí interessa i el relat es pot llegir de manera entenedora. Però també m’he implicat en la historia i he aprofitat el ressò mediàtic que té la meva feina en benefici de la novel·la.
Algú t’ha dit “enlloc de criticar tant, prova a fer-ho tu”?
No, però si algú m’ho digués li diria que no necessito saber com es fa una cadira per explicar si és còmoda o no. Ho noto quan m’hi sec. Haig de saber expressar-ho, aquesta és la meva feina. Ara, que no em demanin que faci cadires perquè no en sé ni haig de saber-ne.
Què et diverteix?
Quedar-me sol davant l’ordinador i començar a escriure un article, llegir un llibre, un dinar en companyia, una conversa. També m’agrada agafar el cotxe i conduir, descobrir nous llocs.
Per què portes el cabell llarg?
Em vaig descuidar i em va créixer. El perruquer Alberto Cerdán, a qui vaig entrevistar, me’l va voler arreglar. Jo no havia anat mai al perruquer però vaig fer un pas de coratge. Em va fer el mateix pentinat que portava ell i em va agradar. Ara ja sóc jo, és una imatge de marca i em sento còmode.
I els mitjons de ratlles?
Es remunta al programa Sala de lectura, quan el presentador i jo ens vam posar uns mitjons ratllats. Al dia següent la gent només parlava dels mitjons. Vaig aprendre que la televisió és imatge. Des d’aquell dia els porto, digui el que digui estic oferint alguna cosa. Jo sóc això, el del cabell llarg i els mitjons de ratlles.
Això i molt més, no hi ha dubte.
– See more at: http://www.acelobert.com/entrevista-avictor-amelajo-soc-aixo/#sthash.j0zwLLRp.RPKJQLZg.dpuf
