EL DEFENSOR DEL LECTOR, Josep Rovirosa | ‘La Contra’: ‘És tan polèmica, previsible, balsàmica o irritant com li resulti al lector el personatge’
Potser perquè és la pàgina més llegida de La Vanguardia o per la marcada personalitat del seu estil, La Contra és la secció que més intervencions del Defensor genera. Poques vegades les esmenes són a la totalitat. I quan n’hi ha hagut aquest Defensor les ha encarat amb rigor. De totes maneres, la majoria dels desacords són parcials i d’una transcendència relativa, però val la pena parlar-ne perquè també formen part del contacte directe amb els lectors. Sense anar més lluny, Pedro Lloveras, veterinari, i Joan Pagès, ferrador, criticaven amb arguments propis dels seus oficis l’entrevista de Víctor Amela a Pierre Enoff per defensar que “ferrar els cavalls els perjudica i els escurça la vida” (dissabte, 11 de febrer). I dimarts, Ima Sanchís explicava que abans de publicar la seva conversa amb Daniel Odier ja havia rebut la queixa d’una lectora que considerava obscens alguns moviments de ball del mestre tàntric. Hi ha lectors que troben massa alternatius els personatges entrevistats. Però n’hi ha que pensen just el contrari. Es tracta d’una pàgina amb voluntat polèmica?
Els teòrics del periodisme assenyalen que hi ha dos tipus d’entrevistes, les de declaracions i les de personatge. La importància de les primeres rau a saber què opina algú conegut sobre l’àmbit de la seva actuació: un esportista, un polític, un artista… Les segones tenen la voluntat de presentar-nos des de la seva intimitat algú, conegut o no, que té coses per explicar. L’interès rau en la proximitat del personatge, la imprevisibilitat dels seus postulats i l’accés al seu món personal. La Contra és una entrevista de personatge i és tan polèmica, previsible, balsàmica o irritant com li resulti al lector el personatge.
Lluís Amiguet pretén que els seus entrevistats “ens facin gaudir sense prejudicis de la infinita diversitat de l’ésser humà” i Sanchís i Amela coincideixen que el personatge ha “d’aportar una visió singular sobre alguna realitat, que estimuli el debat encara que desafiï les convencions”. Amela afegeix un desig: “Que la majoria social vegi La Contra no pas com un Tron de la Veritat Irrebatible, sinó senzillament com una entretinguda galeria d’idees, visions i vivències”.
Fa uns mesos, el lector Enric Fuster es queixava del poc rigor científic d’alguns entrevistats que parlen de ciència “sense haver publicat mai en una revista de referència”. L’heterodòxia és sovint una de les característiques dels protagonistes de la secció, però és que “les veus canòniques i hegemòniques –pensa Amela– ja estan presents a totes les pàgines del diari i ens encanta que La Contra compensi tot això amb alguna veu alternativa”. I Amiguet encara és més rotund: “El lector sap que hi ha la mateixa proporció de farsants, genis, sants i titellaires a les pàgines d’Internacional, Política o Economia que a La Contra” i que l’única diferència és que aquí “s’expressen amb menys intermediaris”.
Del Arco, que des del 1953 va publicar més de 3.000 entrevistes en aquest diari durant 18 anys, deia que el periodista ha de ser “indiscret amb discreció”. I el Nobel de Literatura Gabriel García Márquez, que va conrear també l’especialitat de preguntar, està convençut que més que les paraules són “els batecs del cor el més valuós en una entrevista”. La barreja d’indiscreció dissimulada i el descobriment de les pulsions humanes en cada personatge entrevistat converteixen l’última pàgina de La Vanguardia en la primera per a molts lectors. Aquesta mescla i l’escassa intermediació de la qual parla Amiguet fan que cada personatge s’escoli dins l’ànima del lector i no el deixi indiferent. I, per això, o estan amb ell o estan contra ell. Benvingudes doncs totes les esmenes.
Els lectors poden escriure al Defensor del Lector (defensor@lavanguardia.es) o trucar al 93-481-22-99
