CRÍTICA DE TV | Víctor-M. Amela: Abans en dèiem hivern
Tota la vida n’havíem dit hivern. Es tractava d’una estació de l’any en què sabíem que acostumava a fer fred i que podien caure un parell de dits de neu. Ens tapàvem una mica més, ens posàvem les botes d’aigua, potser ens sortia algun penelló i preníem la mesura extrema de quedar-nos a classe a llegir còmics en comptes de baixar al pati. A la nit podies posar una bossa d’aigua calenta entre els llençols del llit, i aire que vol dir vent.
A aquest moment de l’any ja no en diem hivern, sinó fase d’alerta, onada de fred siberià, conflicte viari, prevenció civil, suspensió de rutes de transport escolar, supressió de partits esportius de cap de setmana, recolliu ràpidament els vostres fills de l’escola o encara millor, no els porteu a classe. Ahir només hi havia 12 nens a l’aula del meu fill de 13 anys, dels 28 alumnes habituals. Els 16 nens restants i les seves famílies han estat víctimes de l’estil Pedro Piqueras i d’un estat social d’alarma esgarrifosa, aterradora i apocalíptica agitada per la televisió. I no per mala intenció dels directius o periodistes, sinó per la lògica intrínseca de l’espectacle audiovisual: els que fan televisió saben com ens agrada espantar-nos, i ens donen el que volem.
Una mica de fred? Agafa mapes, agafa gràfics, agafa plànols d’algun poble nevat, algun camp gebrat, alguna carretera glaçada, encara que no estiguin gaire nevats, gebrats o glaçats: amb un reporter amb gorra, colarà. Sí, perquè ens agrada posar la tele i que des de la pantalla ens sacsegin i ens sobresaltin amb adversitats, revessos, contrarietats i situacions anòmales i una mica perilloses: com que la nostra vida és tan monòtona, aquests sotracs són una benedicció, ens exciten i ens esgarrifen d’un plaer íntim. Ui, que ens congelarem! Ui, que ens col·lapsarem! Això serà un circ de tres pistes, quedem-nos a casa i atents a la pantalla, a veure!
Com que el relat de la por està avalat per la pàtina científica dels meteoròlegs, resulta molt eficaç i emocionant. Els homes del temps de la tele ja són un dels pocs vectors d’emoció que podem injectar a les nostres avorrides vides. Els homes del temps anuncien amb tres dies d’antelació una miqueta de fred, vent, pluja o neu i tots ens sentim una miqueta més vius! Les televisions, les ràdios i els diaris se senten protagonistes, els polítics se senten importants i tots tenim de què parlar.
A la República del Cap de Creus, a tot això, els hi diríem ‘molta llet i moltes hòsties !’.
Salut !