Ja pot aquesta família pregar protecció i el respecte dels mitjans: ja és impossible, és del tot inviable
NEGOCI. Vaig revisar ahir al quiosc les portades de les revistes: en totes campeja l’efígie d’algun membre de la família del Rei, el duc de Palma o la infanta Cristina, personatges principals i principescos als quals la premsa descobreix que pot clavar l’ullal sense objeccions i amb beneficis. La televisió persegueix ara aquesta família a l’altre costat de l’Atlàntic, pel carrer, al supermercat. És una manera molt senzilla i baratíssima d’omplir hores i hores de televisió: n’hi ha prou amb la imatge d’un home que fuig, que corre carrer avall, per construir una programació amb molts ingressos publicitaris. Algú ha decidit que cadascú carregui el seu mort: a aquesta família li queda molt per aguantar, atès el potencial econòmic que té per a la televisió comercial. Perquè a nosaltres, els telespectadors, ens agraden aquestes imatges: encara que ens avergonyeixi reconèixer-ho, encara que ens avergonyeixi que passi…, a nosaltres els telespectadors ens excita veure Urdangarin fugint carrer avall. Per què? Perquè són personatges que hem vist sempre serens i ponderats, drets i empolainats, casant-se amb pompa sobre càlides catifes, posant esplendorosos en tresillos confortables, en postals nadalenques als jardins de la Zarzuela, o sortint d’una maternitat, o radiants en un moll o palau palmesans. I, ara, accedim per la petita pantalla al seu torbament, el seu disgust, la seva incomoditat, la seva angoixa: és una mercaderia nova!, i la novetat ven. Ho comprem. Aquests personatges són part de les nostres vides i volem saber-ne. Ells intentaran protegir els seus fills –nens petits– d’aquest maremàgnum que ja és dolorós i que ho serà encara més. Però… ho tenen molt difícil, ja que amb quins arguments es pot impedir a un equip de televisió que gravi en un espai públic un personatge públic? (Hi incloc els nens, que hem vist néixer, que hem vist fotografiats i filmats des de la porta de la maternitat, des del bressol mateix). De fet, és part de la naturalesa de la reialesa ser icònica, totèmica. Intentar fugir i escapolir-se d’aquesta condició no comporta una cosa una mica sacrílega, antinatural? Una altra cosa és que des d’un despatx del cap de l’Estat es faci una trucada al despatx dels capitostos de Telecinco i d’Antena 3, i s’arribi a l’acord de no emetre aquestes imatges transoceàniques (la infanta Cristina comprant i recollint una nota d’un reporter, Urdangarín fugint o intentant torejar un paparazzi). No ha passat (la trucada o l’acord). Així que ja pot aquesta família pregar respecte als mitjans o demanar protecció davant els mitjans: és impossible, no hi ha res a fer. La nostra naturalesa (la naturalesa totèmica de la reialesa, la naturalesa àvida dels mitjans, la naturalesa tafanera dels telespectadors) ho fa del tot inviable. Veurem més coses, que seran més incòmodes i vergonyants, que ens vindrà de gust veure i que seran més consumides.
PITS. D’entre les portades de les revistes, només en una no hi figura un membre de la família Urdangarin-Borbó: hi veig Belén Esteban. Aquest altre tòtem, icona popular, té avui un missatge per a les dones d’Espanya (a través de Sálvame de luxe, Telecinco): “Entreu al quiròfan i que us extreguin les pròtesis PIP del pit, com faré jo”. Belén Esteban sabrà obtenir rendibilitat televisiva de nou d’ella mateixa, i ara també d’aquest nou drama sanitari espanyol. Sin tetas no hay paraíso –ens deien–, però segons quins pits són un infern.
