TVE torna a estar en un moment crucial. Una vegada més. I ja en són… Des del seu naixement, fa 55 anys, TVE ha es- tat un mirall dels avatars de la vida política espanyola. Tributària de la seva gènesi institucional (naixia per propalar els Principis del Movimiento i els dogmes de la Santa Mare Església) i del seu caràcter públic, TVE ha estat sempre a mercè dels espasmes polítics.
Els dies de la transició van ser molt convulsos: els directors generals se succeïen com mosques sobre un pastís, precisament mentre presidia Espanya un exdirector de TVE (Adolfo Suárez).
Les legislatures felipistes no van ser més pacífi- ques: van embrutar els seus horitzons certs episodis vergonyosos(la supressió censora de programes com La clave, Derecho a discrepar, El peor programa de la semana…), mentre felipistes i guerristes es disputaven rudement els botons i palanques de TVE.
Les legislatures aznaristes van deixar també damnificats i ens van avergonyir: aquelles entrevistes escandalosament pilotes als membres del Govern, allò de “ce-ce-o-o” i allò d’emetre una pel·lícula so- bre ETA la vigília de la jornada electoral del 14-M, després de l’atemptat d’Atocha…
Les legislatures zapateristes han estat les més lloables de la història de TVE: per la cessió de poder governamental en benefici del Parlament i per una direcció d’informatius imparcial que no ha bus- cat afavorir unes opcions partidistes en perjudici d’altres (potser sí que ha faltat una neutralitat similar en el terreny futbolístic).
Després de les dimissions dels consensuats Luis Fernández (incòmode per la sobtada supressió de la publicitat en TVE) i Alberto Oliart (en vigílies de les incomoditats de la lluita electoral), RTVE ha tingut un director rotatori cada mes, un dels membres del seu consell d’administració.
I ara, què? Què vindrà ara? Doncs que el PP marianista victoriós i el PSOE rubalcabista modernitzat pactaran un nou director executiu que assenyali les línies generals de TVE. Mentrestant, durant aquest mes de febrer, el president de torn del consell de RTVE és Josep Manuel Silva, que al seu blog ens explica amb el que es troba (una retallada de 200 milions d’euros en el pressupost per aquest 2012, que és un any de trans- missions olímpiques) i el que a ell li agradaria fer amb TVE. Silva afirma que caldria mantenir progra- mes d’informació i debat com Informe semanal o 59 segundos, encara que no figurin entre els deu més vistos. Que els informatius siguin neutrals i de quali- tat. Que hi hagi bons programes infantils i respecte als horaris protegits. Que doni veu a discapacitats i a oenagés. Que emeti sèries i pel·lícules en dual i sense interrupcions. Que denunciï injustícies i serveixi als desfavorits en temps de crisi. Que amortit- zi el talent de la pròpia plantilla. Que fomenti l’ús de les xarxes socials. Que doni suport a la pluralitat cultural espanyola…
Silva es declara partidari de la televisió pública –estatal en aquest cas, però serveix per a l’autonòmica– gestionada amb rigor: perquè funcioni convé ara donar-li temps i oxigen. Ho veig plausible, possible i necessari: quan RTVE era un àvid forat negre, vaig proposar la seva eutanàsia.., però avui en pro- pugno la conservació, ja que –com entreveu Silva– RTVE està en el moment idoni per cristal·litzar una dimensió exacta des de la qual prestar serveis molt valuosos, intransferibles a una televisió privada.
