Entrevista a Víctor Amela publicada a 365d365e.com
No hi ha dia que passi sense que algú em pregunti per què he decidit fer tres-centes seixanta-cinc entrevistes en tres-cents seixanta-cinc dies. Cada vegada m’invento una resposta diferent, tot per no haver d’admetre que un dels meus somnis és ser en Víctor Amela i escriure La Contra de La Vanguardia. Fem servir la calculadora del seu iPhone i ens dóna com a resultat que aquests últims tretze anys ha fet mil cinc-centes vuitanta-una entrevista, i jo només vuitanta-cinc. Com deien AC/DC, si et vols dedicar al rock’n’roll el camí fins al cim és molt llarg. “Rere totes les preguntes n’hi ha una que és la mare de totes les preguntes, però que no la pots formular perquè col·lapses l’entrevistat. La pregunta és, ‘tot això per què?’ Per què estem vius? Per què som aquí? Per què faig entrevistes? Una pregunta que no s’ha de fer mai, però que sempre s’ha de tenir present.”
Quan eres petit, què volies ser de gran?
Recordo que tenia un llibre que es deia El libro de los grandes inventos. M’encantava. Parlava de tot: la invenció de la roda, la història d’Edison i la bombeta… Em va fascinar tant que volia ser inventor. Però ràpidament vaig adonar-me que per ser inventor havies de ser bo en matemàtiques i jo les suspenia sistemàticament [riu].
Sempre has estat un home de lletres?
Forçat a buscar una altra sortida, llegint Tintín vaig pensar que potser no estaria malament això de ser periodista, encara que a Tintín mai no se’l veu escrivint ni una sola crònica [riu].
A l’escola, vas tenir de professor el fill de l’actor Paco Martínez Soria. Això deu marcar!
Cert. Era el director de la meva escola, els Escolapis de Diputació. Tots sabíem que era el fill de l’actor, però a més ell també era molt graciós. Recordo veure’l fent numerets com ara posar-se les claus de les classes al cap. Era molt divertit. Un dia, anant d’excursió, es va asseure al meu costat i em va dir: “Estic pensant a demolir la capella del col·legi per ampliar el gimnàs.” Un diàleg de guió de pel·lícula còmica al més pur estil Aterriza como puedas. Encara intento desxifrar què em devia voler dir [riu].
Un bon professor pot canviar les nostres vides?
I tant! A segon de bàsica tenia una professora que cada divendres a última hora llegia en veu alta contes de Kàsperle. Aquella hora em fascinava, i gràcies a això em vaig aficionar a llegir. Un curs més tard, a tercer, un altre professor feia una cosa molt xula: ens demanava que en un paperet anotéssim preguntes. Coses que no ens havia explicat a classe, però que nosaltres volíem saber. Sortia cada pregunta! “Hi ha vida més enllà de la Terra?”, aquesta mena de coses que són les que realment t’interessen quan tens nou anys. El dissabte al matí, perquè jo encara sóc de la generació que va anar al col·legi el dissabte, el professor treia de la capsa preguntes i les responia. No sé si abans en feia una selecció prèvia, però sortien preguntes molt boniques.
Una bona manera d’estimular el coneixement i les ganes d’aprendre.
I les ganes de plantejar-te preguntes. Quan vas a una classe esperes que et donin respostes, en canvi ell va capgirar la truita i érem nosaltres els qui plantejàvem les preguntes. Professors com aquests poden canviar la vida d’una persona. En el meu cas, amb tot, també va haver-hi una circumstància molt especial. Vols que te l’expliqui?
Si et plau!
A tercer de bàsica el meu pupitre era al costat d’un armariet on es guardaven llibres. En aquell moment jo no ho sabia, però ja era miop. Pensava que no veure bé la pissarra era normal. Però, com que no la veia bé i m’avorria, agafava els llibres de l’armariet i els llegia a classe d’amagat. En vaig agafar un que era de contes russos. Em vaig quedar tan enganxat a aquell llibre que molts dies me l’enduia a casa. En un món del qual estava desconnectat, allò va ser l’entrada a un univers fabulós. Quan va acabar el curs vaig robar el llibre i encara el guardo [riu].
Vas estudiar periodisme, però també vas fer dret, oi?
Sí, pensava que amb el periodisme no em podria guanyar la vida i em vaig matricular a dret. Durant uns quants anys vaig fer periodisme al matí a l’Autònoma i dret a la tarda.
Quina feinada!
Va ser una experiència horrorosa [riu]. Vaig viure tres anys així. Finalment em vaig adonar que allò era una tortura que no tenia sentit. I vaig deixar dret a tercer. Entrar de becari a La Vanguardia l’any 1984 em va ajudar a decidir-me pel periodisme.
Vas ser el primer becari en la història de La Vanguardia.
Ara tinc cinquanta anys i vaig entrar-hi quan en tenia vint-i-quatre, per tant fa una miqueta més de la meitat de la meva vida que sóc a La Vanguardia. Em sembla una barbaritat. Com dius, vaig ser el primer becari a entrar-hi. Recordo que a la facultat van convocar gent que volgués anar a fer pràctiques i de tots els qui ens vam presentar, vaig sortir dels primers de la llista. Això em va permetre elegir entre El País, l’Avui, El Correo i La Vanguardia. Vaig triar La Vanguardia.
La pregunta és òbvia: per què?
Encara que en aquella època El País era el diari de referència, el meu pare em va dir: “La Vanguardia et queda més a prop de casa, podràs anar-hi caminant.”
Algú deia que la llibertat és fer el que t’agrada i poder anar caminant a la feina.
És que El País era a la Zona Franca i La Vanguardia al carrer Pelai. Vivint a Marina em quedava molt més a prop [riu]. A més, tres anys enrere ja havia intentat publicar un article a La Vanguardia. Vaig escriure un article a la mort de l’Alejo Carpentier, un escriptor del boom sud-americà que a mi m’agradava molt. Vaig fer una mena de necrològica molt sentida, amb moltes dades i imitant l’estil recaragolat de Carpentier. Em vaig sentir tan orgullós del resultat que, carregant-me de valor, perquè jo era extremadament tímid, vaig anar a presentar-lo a El Periódico, El Correo Catalán i La Vanguardia.
Te’l van publicar?
No, però a La Vanguardia recordo que em va atendre en Llatzer Moix, en aquells moments el cap de cultura. Em van dir que no, però que em rebés el cap de cultura i sentir-me tractat com una persona em va impactar molt. Per mi va ser un triomf que algú s’ho llegís i em digués que no. Va ser com posar un primer peu i quan hi vaig acabar entrant, va ser la reafirmació que allò era el que volia fer. L’ambient de la redacció era al·lucinant. Podies veure en Paco González Ledesma escrivint amb la seva màquina, perquè no va voler fer servir mai l’ordinador. La gent fumava, baixaves al bar i hi havia debats apassionats… Tot era molt excitant. I encara que al principi em dedicava a fer feinetes intranscendents, com ara retallar els teletips que arribaven, em sentia molt important. Quan me n’anava a casa, pensava que si mai no podia tornar a entrar a la redacció em deprimiria, perquè allà era on es decidia la realitat del món. Viure fora de la redacció no tenia sentit, era absurd.
Com va ser l’entrada al món de la crítica televisiva?
Picant les programacions de tele! Les cadenes, aleshores només els dos canals TVE i TV3, enviaven en un sobre les programacions i jo les havia de picar a màquina en un paper que ja estava pautat. Si hi havia algun programa del qual no ens detallaven prou informació, havia de trucar al canal perquè me’n donessin més dades. Pensa que havíem d’omplir una pàgina sencera amb tres cadenes, així que, com més informació tinguéssim, millor. Després hi havia un requadre petit que es titulava “Nuestra selección”, on recomanàvem el que ens agradava. En Josep Maria Batget, l’autèntic degà de la crítica televisiva a casa nostra, em va donar carta blanca per elegir el que jo volia. Un any després, quan se’n va anar de vacances ja em va encarregar la crítica.
T’agradava la televisió?
Havia estat un nen que mirava la tele. Recordo haver vist Los Chiripitifláuticos i Meteoro, els primers dibuixos japonesos que van arribar aquí. Però tampoc no era un fanàtic de la televisió. Va ser quan vaig començar a escriure sobre tele que em vaig adonar que era un univers impressionant.
Crítica de televisió, La Contra, tertulià radiofònic, col·laborador en programes de televisió com L’hora del lector i Arucitys… Ets un tot terreny!
Sempre he tingut molt clar que si Sòcrates visqués avui no estaria aïllat, sinó assegut a la terrassa d’un bar parlant del Barça, de política i de l’últim descobriment científic. Parlant de les coses normals de la vida, que és el que sempre va fer. El que hauríem de fer els periodistes, però també els científics i els polítics, és parlar de coses normals. Si m’agrada un llibre o un programa de televisió, intento preguntar-me què vol dir, per què el fan, això a qui li agrada i, encara més important, per què ens agrada.
Amb tot, quantes hores tenen els teus dies?
T’explicaré la meva activitat d’un divendres normal. A dos quarts de nou m’assec al programa de ràdio d’en Jordi Basté, amb gent molt interessant discutint de l’actualitat. En surto i me’n vaig ràpidament a Ràdio Nacional, per fer una secció de deu minuts, però que l’escolten a tot Espanya, des de Galícia a Andalusia, i això és acollonant. Quan acabo vaig corrents a TV3 per asseure’m en un plató amb escriptors als quals puc fer preguntes i parlar de literatura. I acabo la jornada al plató de l’Arús, d’on sé que sortiré més content del que hi he entrat, perquè riem de tot el que fan a la tele, em burxen i jo els burxo. Torno a casa, miro la tele i escric la crítica. Molta gent em pregunta per què no escric una novel·la: no em fa falta. Estic tan realitzat que no tinc la necessitat d’inventar-me un altre món. Sóc un privilegiat.
Sempre t’ha mogut la curiositat?
Totalment. L’element principal del periodista és la curiositat. Sense curiositat no hi ha preguntes.
Lector empedreït, als llibres hi és tot?
La temptació és dir que sí. Si alguna cosa en algun moment ha commogut o ha emocionat algú, és molt difícil que no hagi acabat publicat. La suma de tots els llibres de la humanitat pot donar com a resultat el dibuix de l’ànima humana.
Quan vas començar a anar a La Contra?
L’estiu del 1997. Fins aleshores, la Margarita Rivière feia una entrevista a la contraportada de La Vanguardia. Quan va agafar vacances aquell estiu, el director del diari, que aleshores era en Juan Tapia, va demanar a l’Ima Sanchís, que en alguna ocasió ja havia substituït la Margarita, que se n’encarregués ella. L’Ima va acceptar, però va demanar que l’entrevista fos més llarga i en un to més relaxat, més d’estiu. A més, com que no es va veure amb cor de fer una entrevista cada dia, va demanar de fer un petit equip. El primer suggeriment de l’Ima va ser en Lluís Amiguet, amb qui ja havien treballat plegats, i l’Amiguet va ser qui va proposar que jo també formés part de l’equip. Quan el director em va plantejar la proposta, vaig dir que no.
Per què?
M’ho va dir un 25 de juny i jo volia anar-me’n de vacances, així de simple. El mateix dia en què el director em va fer l’oferiment, ja a casa, em va trucar en Lluís Amiguet. Quan li vaig explicar que havia dit que no em va fer una reflexió molt bona: si el meu director m’havia fet una proposta i jo l’havia rebutjada, el més probable és que ja no em tornés a fer cap proposta més. L’endemà a les vuit del matí era palplantat a la porta del despatx del director, acollonit perquè no li hagués fet ja la proposta a una altra persona. Afortunadament, no n’havia parlat amb ningú més. Ens vam reunir tots tres i vam crear la llista de personatges que entrevistaríem i l’estil que faríem servir. Havien de ser unes entrevistes molt atrevides i fresques. Com que va tenir molt d’èxit, el director ens va demanar que preparéssim la secció, ja no per a l’estiu, sinó per a tot l’any.
I d’això, ja en fa tretze anys.
El primer que vam decidir va ser el nom, La Contra. També vam acordar posar les nostres fotos, una cosa que mai abans no s’havia fet a La Vanguardia. Això va ser molt provocador, perquè era com dir a la gent que havia estat treballant tota la vida al diari que nosaltres érem més xulos que ningú. Vam començar d’una manera molt atrevida i va ser un encert, perquè primer vam aconseguir desconcertar el lector de La Vanguardia, perquè finalment ens acabés acceptant. A més, vam ampliar el camp d’acció dels periodistes de La Vanuardia. Se suposava que al nostre diari no podíem entrevistar gent com l’Isabel Presley o un magnat de la indústria del porno, però ho vam fer. A La Contra vam fer tot el que se suposava que no es podia fer a La Vanguardia, però ens va sortir bé
Tothom es mereix una entrevista?
Sí. Una entrevista amb un personatge anònim pot ser fascinant. Tothom és susceptible de ser entrevistat i tothom té coses interessants per explicar. La feina d’un periodista és trobar aquestes persones i preguntar bé.
Quan fas una entrevista robes la intimitat de l’entrevistat?
Totalment. Jo sempre dic que he d’estar molt agraït als meus entrevistats, perquè sense conèixer-me posen les seves vides a les meves mans. Això és un acte de generositat increïble.
“A ‘La Contra’ vam fer tot el que se suposava que no es podia fer a ‘La Vanguardia’, però ens va sortir bé”
Alguna decepció també te’n deus haver endut…
Hi ha hagut entrevistes difícils, en què el personatge se n’anava per les branques, es despistava o no hi acabava d’entrar. En situacions com aquestes, l’únic que et queda és picar pedra i no desesperar-te. Sempre s’ha de vèncer la temptació de deixar-ho per perdut, buscar una altra manera d’entrar-hi i insistir-hi. Al final sempre acabes trobant material interessant.
Hi ha baralles entre vosaltres per aconseguir un entrevistat?
Al principi ho pactàvem i era una baralla constant, per això vam arribar a l’acord que cadascú aniria per lliure, entrevistant qui volgués i si coincidíem en un personatge, se’l quedaria el primer que havia demanat d’entrevistar-lo. Aquesta competitivitat entre nosaltres fa que no ens adormim, a més d’injectar una dosi de coordinació que juga a favor de La Contra. Al cap i a la fi, l’únic que realment importa és que a La Contra surtin bons personatges i estiguin ben entrevistats.
T’han vetat alguna vegada un personatge?
No. Fa tretze anys que publico a La Contra i no sé quants anys la continuaré fent, però és segur que no tindré cap altra feina on pugui elegir el personatge i les preguntes que li faré sense haver de donar explicacions a ningú. Te’n posaré un cas. Quatre dies o cinc després de l’atemptat de les Torres Bessones a Nova York, va venir a Barcelona un professor palestí que feia classes a no sé quina universitat d’Oxford. És clar, essent ell palestí li vaig preguntar per l’atemptat. L’home em va deixar astorat quan em va contestar que l’atemptat havia estat molt ben rebut al món àrab i que els talibans eren herois perquè plantaven cara tot sols al món. Titular: “Els talibans són uns herois.” I així es va publicar l’entrevista. L’endemà el comte de Godó la va llegir i es va trobar que, al seu diari, una persona deia que els talibans, que acabaven de matar quatre mil cinc-centes persones, eren uns herois. Imagino que va parlar amb el director i el redactor en cap i, encara que segurament no se l’havien mirat, van haver d’assumir que aquella contra l’havien donat per bona. El comte ens va convocar al seu despatx, cosa que no havia passat mai, ni crec que torni a passar. Estava acollonit pensant que ens feia fora.
Què va passar?
Vaig dir-li una cosa que el va convèncer. Després de dir-nos que aquella entrevista, encara que fos a un professor universitari d’Oxford, no s’hauria d’haver publicat a La Vanguardia, la meva resposta va ser: “No creu que els lectors del diari tenen dret de saber com pensa la ment de l’enemic?” Vam poder aturar el cop i La Contra va continuar.
Text: Oriol Rodríguez. Fotos: Carles Rodríguez.
